Concepte de dret penal


Save this PDF as:
 WORD  PNG  TXT  JPG

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "Concepte de dret penal"

Transcripción

1 Concepte de dret penal Concepte, principis rectors del poder punitiu i límits de la vigència de la llei penal Joan Carles Carbonell Mateu Carmen Tomás-Valiente Lanuza PID_

2 FUOC PID_ Concepte de dret penal Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

3 FUOC PID_ Concepte de dret penal Índex Introducció... 5 Objectius Concepte de dret penal Introducció al concepte de dret penal La funció del dret penal i els instruments per a aconseguir satisfer-la (penes i mesures de seguretat) Estructura i funció de la norma penal Estructura de la norma penal Funció de la norma penal La qüestió de les finalitats de la pena Les diferents teories sobre les finalitats de la pena Finalitat, fonament i límits de la pena Posició del dret penal en l'ordenament jurídic Dret penal i Constitució Relacions amb altres branques de l'ordenament. Dret penal i dret administratiu sancionador Principis limitadors del poder punitiu estatal El principi de legalitat Sentit i origen del principi de legalitat Garanties i exigències derivades del principi de legalitat Tècniques interpretatives i normatives problemàtiques tenint en compte el principi de legalitat Principi d'ofensivitat, lesivitat o protecció exclusiva de béns jurídics El caràcter doblement fragmentari del dret penal. El principi d'intervenció mínima o d'ultima ratio El principi de prohibició d'excés o de proporcionalitat en sentit ampli El principi de culpabilitat El principi non bis in idem El principi non bis in idem en les relacions entre dret penal i dret administratiu sancionador El principi non bis in idem en el si del dret penal. El concurs de lleis La vigència de la llei penal... 35

4 FUOC PID_ Concepte de dret penal 3.1. La vigència temporal de la llei penal Irretroactivitat de les lleis penals no favorables Supòsits conflictius El moment de la comissió del delicte La vigència espacial de la llei penal Principis rectors en la matèria El lloc de comissió del delicte La vigència personal de la llei penal Resum Exercicis d'autoavaluació Solucionari Glossari Bibliografia... 49

5 FUOC PID_ Concepte de dret penal Introducció En el nostre entorn cultural, el dret penal és un instrument fonamental de control social, tot i que orientat a certes finalitats i perfectament delimitat per uns límits concrets. El dret penal propi d'un estat democràtic de dret no persegueix, en efecte, la mera subjecció dels ciutadans a l'autoritat estatal sense objectius ulteriors, sinó que, al contrari, busca aconseguir una meta clara: una convivència social com més pacífica millor en què els ciutadans ens abstinguem de lesionar els interessos més essencials dels altres. D'altra banda, no es pot pretendre assolir un objectiu tan legítim tant sí com no i sense subjecció a cap límit: la mateixa Constitució, en traçar les línies essencials de la nostra forma d'estat, fixa uns principis irrenunciables que restringeixen tant el poder legislatiu com el judicial a l'hora d'emetre i aplicar, respectivament, aquestes normes penals en què es descriuen els delictes i les conseqüències jurídiques que se'ls assignen. Així, doncs, aquest primer mòdul té per objecte l'estudi del concepte de dret penal, els objectius que persegueix, les normes que el formen, els principis de l'origen constitucional als quals se subjecta i els límits a la seva vigència en els ordres espacial, temporal i personal. D'aquesta manera establirem certes bases conceptuals que seran fonamentals per als mòduls següents; per exemple, en aquestes pàgines optarem per una interpretació determinada de la funció de la norma penal, sense la qual no podrem comprendre d'una manera adequada la divisió del delicte en les categories de l'antijuridicitat i imputació subjectiva o culpabilitat (mòdul 2, "El delicte. Antijuridicitat").

6 FUOC PID_ Concepte de dret penal Objectius Aquest mòdul es planteja els següents objectius: 1. Oferir un concepte introductori del dret penal com a branca del dret positiu, i també dels seus tres components fonamentals: el delicte, la pena i la mesura de seguretat. 2. Exposar un cert enteniment de la norma penal (com a norma objectiva de valoració i norma subjectiva de determinació), que resulta determinant per a l'estructura i el contingut dels mòduls posteriors. 3. Presentar el dret penal i la pena com a instruments de tutela de béns jurídics i atorgar, per tant, a aquesta última una finalitat preventivogeneral sense desconèixer per aquest motiu el joc, en plans diferenciats, dels aspectes retributius i de prevenció especial. 4. Incardinar el dret penal en el conjunt de l'ordenament jurídic, i destacarne especialment l'íntima vinculació amb el text constitucional. 5. Insistir en la visió de l'exercici de la potestat punitiva estatal com un instrument restrictiu de drets fonamentals dels ciutadans que, per aquest motiu, ha d'estar sotmès a una sèrie de límits infranquejables, cristal litzats en un conjunt de principis entre els quals destaca especialment el de legalitat. 6. Diferenciar la vigència de la llei penal en tres ordres: el temporal (marcat pel principi fonamental d'irretroactivitat de les normes penals desfavorables per al reu), l'espacial (regit pel principi de territorialitat, matisat i completat per altres) i el personal (que obliga a estudiar les anomenades inviolabilitats i immunitats).

7 FUOC PID_ Concepte de dret penal 1. Concepte de dret penal Estudiem a continuació la definició de Dret penal i els seus diferents elements Introducció al concepte de dret penal És fàcil estar d'acord en el fet que, si no hi hagués mecanismes de resposta davant les agressions de què es pot ser objecte en els diversos interessos (vida, integritat física, llibertat, propietat), les relacions entre les persones quedarien sotmeses a la llei del més fort. Naturalment, sempre hi ha hagut mitjans d'aquest tipus, que en temps passats tenien un caràcter purament privat (autodefensa, revenja); tanmateix, a poc a poc, i a mesura que els grups socials es van organitzant, aquestes formes de reacció davant l'agressió es deleguen en el cap del grup, i també comencen a adquirir el caràcter públic que les caracteritza en les societats actuals. D'altra banda, de seguida s'adverteix que el procedimentmésefectiu per a tutelar els interessos dels individus o de la mateixa col lectivitat no consisteix a defensar-los davant de cada agressió concreta, sinó a evitarques'arribinaproduirambl'amenaçad'unmal. La llei del més fort En èpoques anteriors a l'existència de l'estat la reacció davant les conductes lesives se centrava en mecanismes privats, com la defensa i la revenja. En la nostra societat és l'estat, com a titularlegítimexclusiudel'úsdela violència, l'únic que pot exercir aquesta tasca de tutela dels béns jurídics per mitjà de l'amenaça. Doncs bé, el dret penal s'encarrega precisament d'això: selecciona determinades conductes lesives (les més greus) i commina amb una pena (o, si escau, una mesura de seguretat) qui les dugui a terme. En aquest punt ja podem oferir un primerconceptededretpenal: El dret penal és la part de l'ordenament jurídic encarregada de regular el poder punitiu de l'estat que, per a protegir valors i interessos (dotats, com veurem després, de rellevància constitucional), defineix com a delictes determinades conductes, a la verificació de les quals associa com a conseqüències jurídiques penes o mesures de seguretat. Així, doncs, el dret penal és, abans que res, una part de l'ordenament, un conjunt de normes que preveuen delictes i els castiguen amb penes, un dret positiu públic de caràcter obligatori. Des d'aquest punt de vista, parlem de dretpenal ensentitobjectiu. D'altra banda, i com es dedueix d'això anterior, aquestes normes regulen el que denominem el poder punitiu de l'estat, el ius puniendi estatal (que se sol anomenar dretpenalensentitsubjectiu o potestat punitiva), i li atribueixen la tasca de tutelar els béns jurídics, però també la sotmeten a determinats límits fonamentals que el mateix Estat ha de respectar. Precisament perquè el dret penal se serveix de la coacció i de formes de resposta

8 FUOC PID_ Concepte de dret penal molt greus que comporten la privació de drets fonamentals, resulta essencial establir uns límits clars en la potestat punitiva, que seran objecte d'estudi independent en apartats posteriors La funció del dret penal i els instruments per a aconseguir satisfer-la (penes i mesures de seguretat) Acabem d'esmentar que la finalitat del dret penal és tutelar valors o interessos determinats els béns jurídics per a assolir una convivència social pacífica. Aquests béns jurídics, com detallarem més endavant (vegeu l'apartat del mòdul "El delicte. Antijuridicitat"), han d'estar dotats d'una rellevància constitucional implícita o explícita. Atès que, com acabem de veure, el dret penal comporta la restricció de drets fonamentals i especialment de la llibertat general d'actuar, consagrada com a valor fonamental del nostre ordenament per l'article 1.1. de la CE, la seva intervenció només es pot justificar en nom de la protecció de béns mereixedors de tutela tenint en compte el conjunt de valors determinats per la norma fonamental. Com opera el dret penal per a complir aquesta funció? En primer lloc, per mitjà de la selecció dels valors o interessos que vol protegir (la vida, la llibertat, l'honor, la intimitat, la propietat, el medi ambient). En segon lloc, i una vegada s'ha fet aquesta selecció, el legislador emetnormesenquèesdescriuen lesconductesatemptatòriescontraaquestsbéns i les conductes que es vol prohibir tant perquè els destrueixen directament com perquè els posen en perill, amb la qual cosa creen els delictes i les faltes 1. I precisament per tal que la prohibició d'aquestes conductes tingui sentit veritable, el legislador associa una conseqüència desfavorable a la seva comissió (lapena), amb la qual cosa es transmet un missatge clar als ciutadans: qui duguiatermeaquestesconductes es veu, al seu torn, privatdecertsdrets (la llibertat en les penes privatives, la propietat en les de multa, altres drets en penes, com les d'inhabilitació, o treballs en benefici de la comunitat). Pena i mesures de seguretat Per a aconseguir el seu objectiu de protegir béns jurídics, el dret penal es val de dos instruments: pena i mesures de seguretat. (1) El llibre II del Codi penal constitueix precisament el catàleg de totes aquestes conductes prohibides considerades delictes; d'altra banda, el llibre III es dedica a les faltes. La pena és un mal, una privació de drets amb què s'amenaça els subjectes en cas que cometin un delicte 2. (2) És, per tant, un mal que s'associa directament a la comissió del delicte com la seva conseqüència jurídica. Al seu torn, el delicte es pot definir com la conducta humana descrita per la llei d'una manera explícita i jurídicament desvalorada en la mesura que resulta negativa per a la conservació dels valors positius reconeguts per l'ordenament, que és fruit de la infracció del deure d'abstenció imposat pel legislador penal i la verificació del qual comporta una sanció.

9 FUOC PID_ Concepte de dret penal Ara bé, l'amenaça de pena només pot operar realment sobre els subjectes que estan en condicions d'entendre aquest missatge i de comportar-se d'acord amb aquesta comprensió 3. Només als individus que han infringit lliurement el deure d'abstenció que els ha assignat el legislador té sentit imposar-los el càstig en què consisteix la pena. Si el subjecte per diverses raons no té prou grau de capacitat per a guiar el seu comportament, no funcionarà ni l'amenaça de la pena ni tindrà sentit imposar-la com a resposta a una conducta que no ha estat lliure de controlar. Tanmateix, tot això no impedeix que subjectes d'aquest tipus 4 puguin representar un perill en la mesura que es pugui preveure que cometran alguna de les conductes lesives que es descriuen com a delictes. En cas que hi hagi aquesta perillositat criminal, el que s'imposa no és una pena, sinó una mesuradeseguretat, que també consisteix en una privació o restricció de drets (per exemple, un internament en una institució per al tractament de les malalties mentals). (3) Els subjectes anomenats imputables, o si es vol dir d'una altra manera, lliures, capaços de guiar el seu comportament i de deixar-se inhibir per aquesta amenaça (4) Persones amb anomalies mentals, per exemple. Així, doncs, a diferència de la pena, la mesura de seguretat no consisteix en l'amenaça d'un mal per al cas que es cometi un delicte, sinó que, conceptualment, és una forma de tractament, l'objectiu de la qual és aconseguir que el subjecte perillós no delinqueixi en el futur. El concepte central de les mesures de seguretat és, per tant, el de perillositat criminal, que podem definir com el judici de pronòstic que afirma la probabilitat que un subjecte determinat cometi delictes en el futur. Ara bé, en el nostre sistema no n'hi ha prou amb aquesta mera probabilitat perquè entri en joc la figura que ens ocupa; només si el subjecte ja ha mostrat indicis de perillositat criminal amb la comissió prèvia d'un fet típic i antijurídic es pot procedir, si escau 5, a la imposició d'una mesura de seguretat. Dit d'una altra manera, el nostredretnomésadmetlesmesuresdeseguretatanomenadespostdelictuoses. Tornarem a tractar d'aquests assumptes en el mòdul "Conseqüències jurídiques del delicte" d'aquesta assignatura. (5) És a dir, si a més és probable que torni a delinquir Estructura i funció de la norma penal Acabem de veure com, per tal de protegir béns jurídics, el legislador emet normes en què descriu unes determinades conductes valorades negativament com a delictes, i les associa a certes penes o (si escau, afegint el factor perillositat criminal) a mesures de seguretat concretes. Abans de detenir-nos una mica més en l'estudi d'aquesta norma penal, és procedent, com a pas previ, establir una distinció entre aquesta norma i la llei penal.

10 FUOC PID_ Concepte de dret penal Llei penal i norma penal En realitat, llei penal és un terme polivalent, atès que el podem aplicar a tot el Codi penal com un bloc (que, de fet, s'aprova al Parlament com una sola llei orgànica; en el cas del Codi vigent, la LO 10/1995, de 23 de novembre), a les anomenades lleis penals especials (com, per exemple, la LO 12/1995, de 12 de desembre, de repressió del contraban) o simplement a cada un dels fragments que conté el Codi com articles. En qualsevol cas, el que ens importa deixar clar és que les lleispenals són les disposicions que contenen les normes penals (de manera que integren el "continent"), mentre que aquestes últimes són, d'altra banda, el missatge adreçat tant als ciutadans obligats a complir-les com als jutges que les han d'aplicar (és a dir, el "contingut" de la llei penal) Estructura de la norma penal Pel que fa a l'estructura formal, lanormapenal continguda en la llei penal, com tota norma jurídica, es compon d'un supòsit de fet 6 i d'una conseqüència jurídica 7 que s'assigna en cas que es verifiqui el primer. Si ens fixem en els articles de l'anomenada part especial del Codi (integrada pels llibres II i III), observem que, en principi, el que s'hi inclou és la idea que a un fet determinat li sigui assignada una pena determinada. La norma penal s'adreçaria, així, al jutge, que estaria obligat, si es compleix el supòsit de fet, a imposar la conseqüència jurídica corresponent. Aquest missatge se sol anomenar normasecundària. Tanmateix, a més d'aquest aspecte o mandat adreçat al jutge, les normes de la part especial del Codi també llancen implícitament un missatge al ciutadà, i li prohibeixen d'adoptar les conductes que porten associada una pena. Tot i que el Codi penal no estableixi expressament "queda prohibit l'homicidi" sinó que l'article 138 tan sols diu que a qui mati una altra persona li serà imposada una pena de deu a quinze anys de presó, també conté la prohibició de la conducta de matar, el que coneixem com a norma primària. (6) La conducta descrita com a delicte o com a pressupòsit de la mesura de seguretat. (7) La pena o la mesura de seguretat. Norma primària i norma secundària Tot i que utilitzem aquesta terminologia que distingeix entre norma primària i norma secundària, la norma penal és només una, malgrat contenir aquests dos missatges diferenciats: l'un adreçat al jutge i l'altre, al ciutadà Funció de la norma penal Si la funciódeterminant del dret penal és, com ja hem comentat, protegir bénsjurídics amb rellevància constitucional, aquest fet comporta una sèrie de conseqüències de cara a la comprensió de l'essència o funció de les normes penals (terme que farem servir, tret que s'especifiqui una altra cosa, per a referir-nos a les normes primàries adreçades als ciutadans). En la doctrina actual se sol admetre que la norma penal presenta un aspecte de determinaciódela conducta (prohibició adreçada als ciutadans pel que fa a la comissió d'aquest delicte), i un aspecte de valoració que precedeix lògicament l'anterior, perquè només es pot prohibir el que es considera disvaluós (matar, robar, abusar sexu- La norma penal La norma penal expressa una valoració positiva dels béns jurídics que el legislador vol protegir i un mandat adreçat al ciutadà perquè s'abstingui de lesionar-los.

11 FUOC PID_ Concepte de dret penal alment d'una persona), o ordenar el que es considera desitjable (per exemple, auxiliar qui està en perill manifest article 195 del CP ). Quan ja s'ha admès la coexistència tots dos aspectes en la norma penal, les discrepàncies doctrinals es manifesten sobre quin dels dos elements s'ha de considerar funció primordial o essencial de la norma penal, i també respecte a les conseqüències de cada un en la construcció teòrica o dogmàtica del delicte. Una concepciópredominantmentimperativadelanorma és la que la considera abans que res un imperatiu, i posa èmfasi no en la valoració que es pugui desprendre de la norma, sinó en el fet que permet d'expressar un mandat oprohibició. La norma intenta de determinar o motivar els ciutadans perquè no cometin delictes, tant prohibint-los una acció (matar) com manant-los una acció concreta (el que succeeix en els delictes d'omissió, com el que s'esmenta en l'article 195 del CP, que ordena socórrer qui estigui en perill), amb el qual es concebria, abans de res, com una norma de determinació. D'aquesta concepció se'n deriven una sèrie de conseqüències dogmàtiques que examinarem més endavant (mòdul 2, "El delicte. Antijuridicitat"). De moment n'hi ha prou d'esmentar la més rellevant de totes, que consisteix en el fet que l'essència del delicte s'identificarà amb el moment subjectiu de desobediència d'aquest mandat. Després d'haver adoptat una comprensió predominantment imperativa de la norma com a punt de partida, el que anomenem antijuridicitat, contingut d'injust o injust del fet previst com a delicte es determina essencialment en haver desobeït l'imperatiu contingut en la norma penal. Crítica de la concepció predominantment imperativa Aquesta comprensió de la norma penal resulta, tanmateix, criticable per diverses raons. Així, en fer residir l'injust del fet en el moment de desobediència o de rebel lió davant el dret, correm el risc de derivar en una concepció autoritària de la norma, massa orientada a regir les intencions de l'individu en detriment de la importància dels resultats de la seva conducta. A més, i com estudiarem detalladament més endavant, aquesta concepció fonamentalment imperativa confon el que en realitat són dos elements diferenciats dins el delicte (les esferes de l'antijuridicitat i la culpabilitat o imputació subjectiva), sense aconseguir explicar adequadament com poden infringir el mandat els incapaços de percebre'l (nens petits, persones totalment privades de capacitat de comprensió, etc.). És preferible una comprensió de la norma penal 8 que atorgui rellevància primordial al seu aspectevaloratiu i que, sense negar la coexistència d'aquesta dimensió i la purament imperativa, les consideri per separat en dos moments diferents de la construcció teòrica del delicte (teoriadeladoblefuncióde lanormapenal). (8) Com el que va defensar pel penalista alemany Mezger en les primeres dècades del segle passat. La norma és, en primer lloc, una valoració del legislador sobre determinades accions i els seus resultats: l'establiment d'unes prohibicions (robar) i mandats (denunciar els delictes de pròxima o actual comissió dels quals es tingui notícia) expressa la selecció i valoració positiva dels béns jurídics que se cerca protegir (el patrimoni, l'administració de justícia, etc.). La norma objectiva Infracció de la norma objectiva de valoració = lesió o posada en perill del bé jurídic = contingut d'injust del fet (antijuridicitat)

12 FUOC PID_ Concepte de dret penal Per això, en aquest primer sentit, parlem de la norma penal com a norma objectivadevaloració, és a dir, com una opció axiològica del legislador per la qual estableix un "haver de ser" ideal, un ordre de valors que vol preservar (i del qual se'n deriva un deure o mandat general d'abstenir-se de lesionar aquests béns jurídics). A partir del que acabem de plantejar, l'essència del delicte, l'injust d'una conducta, la seva antijuridicitat, consisteix precisament en la vulneraciód'aquesthaverdeserideal per mitjà de la lesió o de posar en perill el bé jurídic valorat d'una manera positiva pel legislador, cosa que ens condueix a una diferència important respecte a l'imperativisme: mentre que en aquest últim l'injust del fet consisteix en la desobediència del mandat (i, per tant, es posa l'accent en un aspecte subjectiu), des del punt de partida que aquí es defensa, l'injust d'un comportament està en la lesió o posada en perill del bé jurídic seleccionat i valorat pel legislador; és a dir, en la vulneració de l'ordre objectiu de valors establert per aquest legislador (una qüestió objectiva). Tanmateix, la norma penal també conté, sens dubte, un mandat concret adreçat als ciutadans (a cada un), en què es prohibeix o s'ordena una conducta determinada. Per aquest motiu, considerarem que juntament amb l'aspecte objectiu-valoratiu ressaltat abans, la norma penal té simultàniament una segona dimensió com a normasubjectivadedeterminació. La norma subjectiva Infracció de la norma subjectiva de determinació = vulneració del deure personal de no lesionar o posar en perill béns jurídics = imputació subjectiva o culpabilitat. Això no obstant, tots dos aspectes han de ser diferenciats i estudiats en seus diferents dins la teoria del delicte: si la vulneració de l'haver de ser ideal objectiu formava la categoria de l'antijuridicitat, la infracció d'aquest deure subjectiu, l'incompliment personal d'aquest mandat o prohibició adreçat a cada ciutadà concret, és el que correspon a un segon moment de la teoria del delicte: el de la culpabilitat o imputació subjectiva. Pot ser que el subjecte hagi infringit la norma objectiva de valoració (que hagi matat), tot i poder i haver de comportar-se d'acord amb la norma; en aquest cas, direm que també ha infringit la norma subjectiva de determinació i que el fet li és subjectivament imputable (és a dir, que hi ha culpabilitat). Tanmateix, la infracció de la norma objectiva de valoració pot no anar seguida de l'incompliment del mandat en aquest sentit subjectiu, tant per la falta de capacitat per deixar-se motivar per la norma (inimputabilitat) com perquè el subjecte està en una situació límit que potser li impediria actuar d'acord amb aquest mandat. Aquest aspecte subjectiu, per tant, és el que s'ha d'estudiar en la imputació subjectiva o culpabilitat, i quan s'ha afirmat només es pot dir que hi ha una contrarietat completa a la norma penal. Més endavant, quan estudiem en el lloc corresponent cada un d'aquests dos grans components del delicte (antijuridicitat i imputació subjectiva o culpabilitat), tornarem a tractar totes aquestes qüestions La qüestió de les finalitats de la pena S'estudien seguidament les teories i concepcions bàsiques sobre les finalitats de la pena.

13 FUOC PID_ Concepte de dret penal Les diferents teories sobre les finalitats de la pena Ja hem insistit que la funció del dret penal és la d'aconseguir la pau social per mitjà de la protecció dels béns jurídics més fonamentals. Això es pretén aconseguir no solament amb les mesures de seguretat, sinó també mitjançant l'amenaça de la imposició d'una pena si es duen a terme accions lesives de béns jurídics. Ara bé, com actua en concret el mecanisme de la pena? Com és efectiva la pena per a complir aquesta finalitat del dret penal? Ens trobem davant d'una qüestió de fons sobre la qual s'ha discutit enormement al llarg de la història. Aquest gran debat es pot explicar entorn de tres idees fonamentals, amb les quals la doctrina ha intentat respondre aquest interrogant: la idea de la retribució, la de la prevenció general i la de la prevenció especial; no falten tampoc construccions mixtes o eclèctiques que combinen aspectes de les anteriors. 1)Teoriesdelaretribució(tambéanomenadesteoriesabsolutes) Aquesta manera d'entendre la pena parteix de la idea que la tasca del dret penal consisteix a retribuir i compensar el delicte comès mitjançant la pena. La funció de la pena és, doncs, respondre a un mal amb un altre mal proporcionat a la gravetat del primer ; la pena no obeeix a raons d'utilitat social, sinó únicament a la idea de justícia. Es tracta, en definitiva, de castigar pel mal comès de manera proporcionada i incondicionada a altres tipus de consideracions (i per això se'n diuen teories absolutes, és a dir, no relatives a cap finalitat). La pena com a retribució La pena com a càstigproporcionat al mal causat i a la culpabilitat de l'autor. Aquesta idea s'ha fundat en raons religioses, ètiques i jurídiques. Deixant de banda el primer tipus de consideracions, es pot dir que els representants més importants del segon i del tercer punts de vista són, respectivament, Kant i Hegel. En Kant, la pena es concep com una necessitat ètica, un imperatiu categòric. La justícia imposa un mandat incondicionat d'assignar una pena a cada fet delictiu, sense atendre cap raó d'utilitat social. L'exemple, molt expressiu, emprat per Kant és el següent: "Encara que tots els membres d'una comunitat acordessin per unanimitat dissoldre's (p. ex.., si la població que habita una illa acordés que cada un anés per les seves i escampar-se pel món), abans que això es dugués a terme s'hauria d'executar l'últim assassí que fos a la presó, perquè tot el món sabés el tracte que mereixen els seus fets..." No es tracta, per tant, de castigar els delictes per raons d'utilitat com ara desincentivar el ciutadà concret que ha delinquit o la resta de la ciutadania per tal que no torni a cometre crims. Encara que la pena resulti innecessària des del punt de vista de la societat, com en l'exemple de la comunitat que es dissol, s'ha de retribuir de manera justa el mal que s'ha causat independentment de qualsevol altra consideració. No obstant això, per a comprendre adequadament el seu veritable sentit, aquestes afirmacions que inicialment poden semblar molt severes s'han de situar en el context del seu temps i en el de la filosofia kantiana mateixa; en allunyar la pena de qualsevol finalitat d'utilitat

14 FUOC PID_ Concepte de dret penal social, Kant insisteix en la seva idea fonamental de concebre l'home com una finalitat en si mateixa i mai com un mitjà per a obtenir una utilitat determinada; per això aquesta concepció de la pena presenta també una cara clarament garantista per al reu, que se centra en l'exigència de proporcionalitat entre la pena i el crim comès: només en la mesura en què la pena és proporcionada, merescuda i adequada a allò que el delicte concret mereix, es tracta l'home com una finalitat i no com un mitjà. Les aportacions de Hegel en relació amb la finalitat de la pena s'insereixen també en el context general de la seva filosofia (la coneguda teoria dialèctica). Així, en la mesura en què el delicte representa la negació per la voluntat especial del delinqüent de la voluntat general expressada en l'ordre jurídic, la pena s'articula com la resposta del sistema que, negant el delicte, afirma la prevalença de l'ordenament (la doble negació es converteix en l'afirmació del dret). Per tant, més que en la idea del mereixement de pena, s'insisteix en la necessitat de restaurar amb la pena l'ordre jurídic violat pel delicte. La idea de la retribució com a finalitat de la pena ha estat objecte de crítiques. 1) D'una banda, aquesta teoria es critica pel fet de basar-se excessivament en consideracions morals o ètiques; davant d'això s'argüeix que no és competència de l'estat l'afirmació de valors inamovibles de justícia, sinó que aquest només ha de fer possible una convivència pacífica en la societat. 2) En segon lloc, des de determinades concepcions filosòfiques es critica que la idea de la retribució, pel fet de basar-se en la culpabilitat del delinqüent, parteix d'un prius filosòficament indemostrable, com és el lliure albir humà. Només si pressuposem en l'ésser humà la capacitat de triar lliurement se'l pot castigar pels fets que comet, i aquesta llibertat és precisament el que es discuteix (tornarem sobre aquesta argumentació extensament en el mòdul V, apartat 1.3, quan tractem de la imputació subjectiva). 3) En tercer lloc, aquesta teoria també es critica perquè, com que només pretén retribuir, s'ignoren consideracions fonamentals com les que atenen les necessitats de pau social o de resocialització del delinqüent; si el que s'exigeix és retribuir el fet comès, es legitimaria castigar fins i tot en casos en els quals no hi ha una punibilitat des del punt de vista de la pau social (que és en realitat la finalitat que atorga legitimitat al dret penal) o des del punt de vista de la perillositat del delinqüent. Tanmateix, la teoria retributiva de la pena conté també aspectespositius que no es poden desconèixer. Pel fet d'insistir en la necessitat de castigar el delicte de manera proporcionada a la culpabilitat del delinqüent, estableix un límit fonamental a la pena que es pot imposar. No hi ha cap consideració, com podria ser la necessitat social d'intimidar la ciutadania per a prevenir delictes futurs o la d'evitar que aquest subjecte concret torni a delinquir, que pugui justificar que es castigui un subjecte de manera que se superi el límit de la seva culpabilitat. Aquesta constitueix avui una garantia essencial, acceptada per tota la doctrina penal, independentment que s'accepti o no la teoria retributiva en si mateixa. 2)Teoriesdelaprevencióorelatives A diferència de les teories retributives o absolutes, que, com hem vist, prescindien de qualsevol consideració d'utilitat, les teories preventives generals conceben la pena abans que res com un instrument útil a la societat que pretén evitar la comissió de delictes futurs (per això se sol dir que, mentre que les teories retributives miren al passat, les teories preventives miren al futur). Aquestes necessitats de prevenció són relatives i circumstancials, i és per això que

15 FUOC PID_ Concepte de dret penal aquestes teories reben el nom de relatives. Històricament s'han generat dues grans teories relatives o de prevenció: la preventiva general i la preventiva especial. a)lateoriadelaprevenciógeneral En el cas de la prevenció general, defensada pel penalista alemany Feuerbach o el filòsof anglès utilitarista Bentham, la pena es concep com una amenaça dirigida a tota la ciutadania en general amb la finalitat d'intimidar-la perquè no cometi delictes en el futur. A la pena se li atribueix, per tant, una finalitat intimidatòria o dissuasiva, que s'aconsegueix en primer lloc amb les normes penals que la ciutadania coneix. Des d'aquest punt de vista, la pena persegueix motivar la col lectivitat a comportar-se de manera adequada al dret, i aquesta motivació actua fins i tot en un segon moment, quan el delicte ja s'ha realitzat i s'imposa la pena sobre l'individu concret. En aquest cas, el que interessa no és la incidència o els efectes de la pena sobre el subjecte que ha delinquit, sinó el fet que la imposició efectiva de la pena confirma a la generalitat la seriositat de l'amenaça que conté la norma penal. La pena com a prevenció general La pena com a instrumentd'intimidaciódela col lectivitat perquè la ciutadania s'abstingui de delinquir. "Coacció psicològica" Feuerbach deia (primera meitat del s. XIX) que la pena constitueix un mecanisme de "coacció psicològica" sobre la ciutadania perquè no delinqueixi. Actualment es distingeixen dos sentits de la prevenció general; el negatiués el que acabem de veure, el que atorga a la pena una funció intimidatòria; el positiu va més enllà i assigna a la pena la funció de reafirmar la confiança de la ciutadania en l'eficàcia i fermesa de l'ordre jurídic. El fet que hi hagi una pena per a determinades conductes lesives i que aquesta s'imposi genera en la ciutadania una confiança en el dret. Tot això comporta, a més a més, un efecte de pacificació, ja que la imposició de la pena tranquil litza la consciència jurídica general, que percep que així se soluciona el conflicte generat amb la infracció de la norma. Un defensor important de la teoria de la prevenció general positiva de la pena en l'actualitat és el professor alemany Jakobs, que considera que la pena serveix per reafirmar la confiança en les normes com a orientadores del comportament que podem esperar dels altres, i també per exercitar la fidelitat (concepte per cert molt discutible) de la ciutadania davant del dret, en la mesura en què en observar les conseqüències desfavorables que un comportament delictiu porta a considerar-lo com una alternativa de comportament poc desitjable. Encara que l'efecte dissuasiu de la pena constitueix una necessitat indubtable per a protegir béns jurídics (una cosa en què insistirem seguidament), s'han formulat crítiques importants a la teoria preventiva general (en el seu vessant negatiu clàssic). 1) En primer lloc, tal com ja va fer Kant, s'atribueix a aquestes teories que només atén els efectes de la pena sobre la col lectivitat i ignora el subjecte concret sobre el qual s'imposa, i per tant l'instrumentalitza de manera contrària a la seva dignitat. 2) Com a crítica més fonamental s'argüeix que, en si mateixa, la lògica de la prevenció general no reconeix el límit del principi de proporcionalitat entre la gravetat del delicte i la de la pena; sobretot si es parteix d'una concepció de prevenció general negativa o intimidatòria, considerar l'evitació del delicte com l'única finalitat de la pena pot conduir al terror penal, a una exacerbació contínua de la repressió penal. b)prevencióespecial

16 FUOC PID_ Concepte de dret penal La tercera gran concepció sobre la finalitat de la pena criminal s'articula entorn de la idea de la prevenció especial. A diferència de la teoria de la prevenció general, centrada en la intimidació de la generalitat, la de la prevenció especial concep la pena com un mitjà amb el qual es tracta d'evitar que el subjecte en concret que ha delinquit ho torni a fer. El representant clàssic d'aquesta teoria és el penalista alemany del s. XIX Franz von Liszt (amb el seu famós programa de Marburg, en el qual proposava un tractament dels delinqüents fent diferències segons el tipus d'autor de què es tractés: innocuïtzació del delinqüent habitual no corregible, correcció del delinqüent corregible i intimidació del delinqüent ocasional), les idees del qual van trobar ressò en l'escola Positiva Italiana, en l'anomenat Moviment de la Defensa Social propugnat per Gramatica a Itàlia i per Ancel a França, i en el correccionalisme espanyol (corrent de principi del segle XX protagonitzat per Concepción Arenal, Giner de los Ríos i Dorado Montero). La pena com a prevenció especial La pena com a instrument per a evitarlareincidència del subjecte infractor en concret. Tal com mostrava la construcció mateixa de Von Liszt, la prevenció especial es pot voler aconseguir de diverses maneres, entre les quals té una importància essencial la idea de la correcció o resocialització del delinqüent, que és la que s'ha constituït en el centre d'aquesta teoria de la pena. Des d'aquest punt de vista, les teories preventives especials van viure un gran apogeu a partir dels anys seixanta en diferents països, com ara els Estats Units, els països escandinaus o Alemanya, on es van posar en marxa institucions i formes d'execució de la pena clarament influïdes per la idea de la resocialització que actualment encara romanen en la majoria dels ordenaments (entre ells l'espanyol). Com a exemples d'aquestes traduccions pràctiques del pensament resocialitzador es pot esmentar la suspensió de la condemna articles 80 i següents del CP en casos de penes privatives de llibertat de curta durada, amb la qual cosa es pretén evitar l'efecte contraproduent que en aquests casos pot suposar l'ingrés a la presó; o la figura de la llibertat condicional articles 90 i següents del CP, amb la qual es permet al subjecte entrar ja en contacte amb la vida en societat quan s'ha complert una part important de la pena i existeix un pronòstic de bon comportament. Cal reconèixer, però, que la realitat de les institucions penitenciàries dóna unes conclusions poc o molt moderadament optimistes sobre l'efecte resocialitzador de la pena, cosa que constitueix un factor de crisi permanent del pensament preventiu especial. Actualment s'admet de manera general que la resocialització del delinqüent constitueix una part important de la finalitat de la pena. Les crítiques que es formulen a la idea de prevenció especial s'oposen al fet que aquesta es constitueixi en la finalitat única i exclusiva de la pena. Aquesta oposició al seu caràcter exclusiu s'argumenta amb diverses crítiques: 1) Igual que les teories preventives generals, la idea de la prevenció especial no conté en si mateixa cap element limitador orientat a la proporcionalitat entre la pena i la gravetat del delicte: així, si l'objectiu principal és resocialitzar i intimidar qui ha delinquit, la pena podria durar tant com fos necessari fins que s'aconseguís. 2) D'altra banda, s'assenyala que la resocialització no és sempre necessària ni tampoc sempre possible. Així, portada fins a l'extrem, la idea de la prevenció especial faria innecessària la pena en els casos de delinqüents perfectament adaptats socialment amb poques possibilitats de reincidir (els casos de delinqüència econòmica o de coll blanc, o alguns supòsits de delinqüència ocasional com la imprudent, per exemple en el trànsit rodat). Pel que fa a aquells subjectes que no són susceptibles de resocialització (delinqüents professionals, habituals, els que ho fan per convicció...), la teoria preventiva especial només podria actuar conduint-los a la seva innocuïtzació perpètua, que seria l'única forma d'evitar la reincidència. 3) Una tercera crítica a la prevenció especial, en referència concreta a la idea

17 FUOC PID_ Concepte de dret penal resocialitzadora o de correcció del delinqüent, posa l'atenció sobre la necessitat de limitar els mitjans d'aquest propòsit correctiu. En la mesura en què ens trobem en un estat laic i pluralista, s'afirma que la correcció del delinqüent no pot consistir mai a fer-lo assumir per la força uns valors que en principi rebutja o no comparteix. 3)Teoriesmixtes Tal com hem pogut veure, cadascuna de les tres grans explicacions del sentit de la pena ofereix aspectes positius i negatius, i és per això que a partir de principis del segle XX sorgeixen teories, conegudes com a mixtes, que rebutgen atribuir a la pena una única finalitat i que pretenen conjugar els avantatges de cadascuna de les teories anteriors. Des d'aquests punts de vista, la pena s'entén com un fenomen complex que conjuga els elements de retribució, intimidació de la col lectivitat i intimidació i resocialització del delinqüent. Dins de la gran diversitat de teories mixtes sobre la pena, es pot destacar la coneguda teoriadialècticadelaunió del professor alemany Roxin. Per a aquest autor, les tres finalitats de la pena són presents de manera diferent en cadascun dels moments de la "vida" de la pena. Així, 1) en la comminació d'una pena a través de les normes penals té prioritat la finalitat de prevenció general, ja que es tracta que la ciutadania en general conegui les prohibicions de fer malbé béns jurídics i es deixi intimidar per elles; 2) en un segon moment, el de la imposició i el mesurament de la pena al delinqüent concret, el que preval és la retribució de la seva culpabilitat, que serà sempre el límit màxim de la pena que es pugui imposar; també en aquest moment s'incideix en la prevenció general (ja que es confirma la seriositat de l'amenaça de pena), però sempre amb el límit de la culpabilitat; 3) en un tercer moment, el de l'execució de la pena, l'accent caurà en les consideracions de prevenció especial i de resocialització; per això són importants mesures com la suspensió de la condemna a prova o la llibertat provisional que es concedeix amb la finalitat de reinserir el delinqüent en la vida social normal tenint en compte la seva perillositat. De vegades, la polèmica entre unes teories i les altres ha derivat en la tergiversació de les actituds contràries, quan el cert és que tots aquests elements (retribució, prevenció general i prevenció especial) tenen cabuda en el si d'una teoria adequada de la pena. Això pressuposa, tanmateix, establir una diferenciació necessària entre el concepte, la finalitat o funció, la fonamentació i els seus límits Finalitat, fonament i límits de la pena En oferir un concepte aproximat del que és la pena, en un apartat anterior ja hem fet referència al seu caràcter de "mal"; és a dir, al contingut privatiu o restrictiu de certs drets del condemnat que s'imposa com a resposta a la comissió d'un delicte per la seva banda. Ara bé, com ha assenyalat sovint la doctrina, amb això només s'aclareix el que la pena "és", però no "per a què s'imposa", és a dir, la seva finalitat essencial, cosa que exigeix connectar-la amb la missió atribuïda al dret penal. En efecte, en pàgines anteriors també dèiem que la pena no és una altra cosa que un dels instruments (juntament amb les mesures de seguretat) de què se serveix el dret penal en la consecució dels seus objectius. Doncs bé, si això és així, i la finalitat bàsica del dret penal és la protecció de certs béns jurídics dels

18 FUOC PID_ Concepte de dret penal ciutadans o de la col lectivitat, lapena no es pot orientar sinó cap a aquesta mateixa finalitat protectora d'evitar el delicte, cosa que representa atribuir-li fonamentalment una finalitatofunciódeprevenciógeneral i descartar-ne d'altres, com la inferida realització de la idea de justícia. També hem assenyalat que la pena només es pot imposar als subjectes capaços de deixar-se motivar per ella, i no als qui, per una raó o una altra, no eren lliures en el moment de cometre el fet (persones inculpables o no imputables subjectivament). És a dir, si la pena és la conseqüència jurídica de la vulneració de la norma penal, la seva imposició en pressuposa necessàriament la infracció completa, cosa que no succeeix en el cas dels subjectes no imputables subjectivament (o inculpables), que no han infringit la norma subjectiva de determinació. Per això podem dir que la culpabilitatoimputaciósubjectiva funciona com a fonament de la pena, que només s'imposa a qui ha lesionat o posat en perill béns jurídics d'una manera lliure, és a dir, que es poden haver comportat d'una manera adequada al dret. A més d'això, els principis rectors de la nostra forma d'estat, consagrada en la Constitució, obliguen que no es pugui imposar una pena més important de l'adequada al mal causat amb el delicte i a la mida de la culpabilitat de l'autor. Per això, a més de fonament de la pena, la retribuciódelaculpabilitat (entesa en sentit ampli) també funciona com a límit infranquejable de la mesura de la pena. Això no comporta desconèixer el paper de la prevenció especial, que s'esmenta expressament en l'article 25.2 de la CE quan estableix que "les penes i mesures de seguretat s'orienten cap a la reeducació i reinserció social i no poden consistir en treballs forçats". Ara bé, com ha assenyalat el mateix Tribunal Constitucional i comparteix la doctrina majoritària, la menció constitucional no obliga a atribuir a la prevenció especial el caràcter de fonament conceptualment necessari ni el de finalitat de la pena, sinó que és preferible interpretar-la en un altre sentit: el del criteri essencial que ha de guiarl'administraciópenitenciàriaenl'execució de les penes i mesures privatives de llibertat, que ha de tendir a l'èxit de la reinserció del delinqüent (STC 150/91, de 4 de juliol). Resocialització a la presó Possibilitar l'accés del delinqüent a programes culturals i formatius que li permetin d'integrar-se en el món laboral quan hagi estat posat en llibertat Posició del dret penal en l'ordenament jurídic Interessa ara conèixer la ubicació del Dret penal en el conjunt de l'ordenament jurídic i les implicacions que això comporta Dret penal i Constitució De totes les branques de l'ordenament jurídic, el dret penal és la que presenta una vinculació més íntima amb la Constitució, constatable en un doble sentit (positiu i negatiu). Positiu perquè com ja hem dit la Constitució és la font dels béns jurídics mereixedors de protecció penal que, per a legitimar la intervenció penal restrictiva del principi general de llibertat, han d'estar dotats de rellevància

19 FUOC PID_ Concepte de dret penal constitucional; i no és solament que tot bé jurídic protegit penalment hagi de ser directament o indirectament reconduïble a l'ordre constitucional de valors, sinó que, de vegades, la Constitució ordena directament que el legislador penal tuteli interessos determinats. Exemple de mandat constitucional de tutela penal L'article 46 de la CE, en referència al patrimoni cultural, històric i artístic, estableix que "la llei penal sancionarà els atemptats en contra". Tanmateix, referències expresses d'aquest tipus no s'han d'interpretar en el sentit que no hi ha altres obligacions constitucionals de tutela, perquè es pot entendre que la naturalesa individual d'altres valors (vida, integritat, etc.) ha fet innecessària la menció específica del deure de protegir-los per part del legislador penal, que estaria, per tant, contingut en la norma fonamental d'una manera implícita. D'altra banda, la Constitució preveu (d'una manera més o menys directa) una sèrie de límitsnegatius a la potestat punitiva de l'estat. Si la intervenció penal representa la ingerència més greu del poder públic en l'esfera de drets i llibertats del ciutadà, resulta del tot lògic que la norma fonamental la sotmeti a una sèrie de limitacions, condensades en una sèrie de principis que seran objecte d'estudi en l'apartat següent. En aquest moment només queda afegir que, a part d'aquests principis i com a mostra de la vinculació íntima a què abans fèiem referència, la Constitució conté diverses mencions específiques al dret penal, com la supressió de la pena de mort, en l'article 15; la prohibició que l'administració pugui imposar penes privatives de llibertat, en l'article 25.3, o l'al lusió que ja hem estudiat, en l'article 25.2, al caràcter resocialitzador de les penes i les mesures privatives de llibertat Relacions amb altres branques de l'ordenament. Dret penal i dret administratiu sancionador Com a part d'un ordenament jurídic en definitiva unitari, el dret penal està estretament relacionat amb altres branques d'aquest ordenament. Així, per exemple, es pot destacar que la comissió d'un delicte genera una responsabilitat civil que obliga a rescabalar econòmicament la víctima pel perjudici produït, fet que representa un factor, entre d'altres, de connexió amb el dretcivil. Exemple Alguns exemples de principis constitucionals en l'ordre processal són: la presumpció d'innocència, la interdicció de la indefensió, el dret a un judici just sense dilacions indegudes, el dret al jutge natural predeterminat per la llei i el dret a no declarar contra un mateix. Tampoc no podem deixar d'esmentar l'especial imbricació del dret penal amb el dretprocessalpenal, concebut precisament com el seu instrument

20 FUOC PID_ Concepte de dret penal d'aplicació, i regit per una sèrie de principis constitucionals sense els quals no serviria de res envoltar de garanties el dret penal material. Amb tot, podem afirmar que el dret administratiu és la branca de l'ordenament més estretament vinculada amb el dret penal. I si ho afirmem és perquè l'administració exerceix una potestat sancionadora molt ampla la naturalesa de la qual cal elucidar, a partir d'aquesta premissa, per a resoldre la controvertida qüestió referent a la possibilitat d'acumular sancionspenalsiadministratives per un mateix comportament. La relació entre els dos ordres normatius ha esdevingut cada cop més estreta, ja que cada cop són més nombrosos els àmbits en què conflueixen totes dues regulacions, l'administrativa i la penal, cosa que suposa un risc permanent de vulneració del principi non ibis in idem (urbanisme, medi ambient, seguretat en el treball, trànsit rodat, etc.). Tornarem a abordar aquest tema quan estudiem aquest principi en l'epígraf 2.6. Non bis in idem Prohibeix castigar dues vegades el mateix fet amb el mateix fonament, tal com estudiarem més endavant detalladament. Acumulació de sancions penals i administratives Pensem, per exemple, en un delicte comès per un funcionari i en la possibilitat d'acumular una sanció administrativa a la pena corresponent, o en un fet comès per un particular (conducció sota els efectes de l'alcohol, realització d'abocaments contaminants, impagament d'impostos) que pugui encaixar simultàniament en un delicte i en una infracció administrativa.

SitemapChicago Med: Season ... | f rated57 | Pokemon_Ultra_Moon_MULTI8_EUR_3DS_PUSSYCAT